Ruta: Alòs d'Isil - Espot

Comença el día a les 8 del matí: massa d'hora per ser al Pallars. La temperatura és d'un grau positiu i ens dirigim cap a un dels punts més alts de la comarca: Alòs d'Isil. Parem a Sort a comprar municions pel dur dia que ens espera i ens crida l'atenció no poder accedir al supermercat degut a la llarga cua que, ja de bon matí, espera a que obri la loteria.

Enfilem amunt i, després de sortejar les obres d'Esterri d'Àneu, ens toca pujar per la carretera de curves vella fins a la serradora d'Alòs. L'emoció del moment ens condueix a la plaça del poble, on aparquem i veiem l'església i un cartell informatiu que ens permet descobrir nous indrets d'interès pel nostre projecte. Redirigim la nostra ruta fins a la Serradora, primera parada de moltes. Fa vent i plou. Patirem.

Si hem arribar fins aquí d'una tirada, ara toca tornar aturant-nos arreu. Segona escala: Isil. Parem al poble a recollir informació i, posteriorment, ens dirigim a l'església romànica de Sant Joan on ens adonem que no data del segle XII, com teníem registrat, sinó que es va construir entre els segles XI i XIII.

Seguim avall i, intentant accedir al poble d'Àrreu, ens trobem perdudes pels carrerons de Borén on amb prou feines passa el nostre petit cotxe, tancant els retrovisors en algunes ocasions. Prova superada: cap ratllada! Tot i així, sortim pensant: "Això sí que és un poble amb encant!"

Borén

Agafem la carretera cap a Sorpe obstinades en trobar l'encreuament que ens porti fins a Àrreu. Hi arribem sense senyals del poble i decidim recular. Un pagès ens indica com arribar fins a l'ermita de la Mare de Déu d'Àrreu. S'ha de deixar el cotxe en una esplanada a peu de carretera, que és més un mirador que altra cosa, i pujar-hi caminant. Al veure com és el camí i vestides de senyoretes, decidim deixar-ho per quan faci més bon temps.

La vall amb Borén a primer terme

Àrreu, des de la carretera

Veiem el primer raig de sol del dia, que amagant-se rere una muntanya, il·lumina la vall. Fem unes fotos del paisatge i tornem a pujar al cotxe. No ens donem per vençudes i refem el camí cap a Isil en busca d'un camí que ens porti a Àrreu. Parem al pont romànic i comencem a fer fotos al que creiem que és l'ermita. Un cartell ens informa que un caminet porta al poble a peu en una hora i quart. El temps no acompanya, segueixen caient quatre gotes, i volem arribar-hi en cotxe. Seguim camí d'Isil i veiem l'arc de Sant Martí confós entre el cel blau i el núvol gris que sembla que ens persegueix.

Un bon home d'Isil ens explica, entre rialles, que per anar a Àrreu la gent deixen el cotxe a Isil perquè descansi i hi van caminant. Definitivament hi anirem a la primavera.

Tornem cap a Sorpe i aquest cop sí que ens hi endinsem a la recerca d'informació. Després de la breu parada, agafem la carretera principal, direcció al Port de la Bonaigua. Al cap d'un kilòmetre trobem un desviament que suposem que ens portarà fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Ares. A 100 metres veiem que és arriscat tirar endavant amb el cotxe, queda anotat tornar-hi amb un 4x4.

Al no saber del cert si és el camí correcte, seguim durant dos kilòmetres més, però dessistim. Donem la volta com podem i ens dirigim cap a Son. Trobem un espai de frenada d'emergència i, tenint en compte la gana que tenim, el considerem el lloc ideal per fer un mos: plàtan amb xocolata!

Vall d'Àneu des de la parada d'emergència

Si no fos per l'afluència de vehicles i de revolts que hi ha a la carretera, seria el lloc ideal per parar a fer més fotos. Seguim. Ens sorprèn la majestuositat del conjunt monumental de la vila de Son, que visualitzem força abans d'arribar-hi. Parem al poble i ràpidament ens dirigim cap a Jou.

Només arrencar el cotxe ens creuem amb sis toros controlats per quatre pagesos i dos gossos. Ens apartem com podem i lentament aconseguim seguir endavant sanes i salves. Sortim del poble.

Cavalls obstaculitzant el pas

Trobem un cartell que porta a un centre que no saben què és exactament i que queda a 1,5 kilòmetres del poble. Hi anem directes. Justament quan el comptakilòmetres marca que ja hem fet els 1,5 kilòmetres, ens trobem uns quants cavalls que obstaculitzen la carretera. No divisem el centre enlloc. Esquivem els cavalls com podem i seguim per la carretera. Quan finalment arribem, descobrim que és un lloc molt interessant a tenir en compte. Aprofitem per recol·lectar informació. En marxar, la pluja fina s'ha convertit en aigua-neu.

Camí del refugi Pla de la Font

Camí de Jou ens trobem de cop amb una avetosa i dubtem si estem en plena Mata de València. Mirem mapes però no ens queda clar. Fem fotos per si de cas. Seguim endavant i trobem un desviament cap al Refugi del Pla de la Font. Com que no ens ve dels vuit kilòmetres que marca el cartell, hi anem directes. Canvia el camí: d'asfalt passem a terra, amb gel inclòs. Després de dotze kilòmetres aconseguim arribar a l'aparcament, des d'on les vistes són impressionants i es divisa el refugi descansant a la muntanya. Provem el Twitter i funciona! Ja tenim un altre entreteniment per afegir a la nostra llista!

Ja de baixada, se'ns creua pel camí un esquirol i parem emocionades, tot intentant fer-li una foto. Missió fallida: l'esquirol s'ha enfilat més ràpid del que hem trigat nosaltres en sortir del cotxe. Tirem milles, és tard i hi ha gana. Un parell de kilòmetres més endavant no aconseguim esquivar unes pedres i hem de baixar del cotxe per comprovar que estigui tot bé. Aprofitem per agafar el pa del maleter, que acompanyem amb xocolata. Seguim camí de Jou.

Pantà de la Torrassa, des de la carretera de Jou

Finalment hi arribem i fem una parada ràpida. No ho dubtem ni un segon: a Espot dinarem com toca, ja ens hem menjat mitja barra de pa.

L'església d'Espot

Per fi! Arribem a Espot, un poble que gairebé ens sembla una ciutat, i trobem un petit restaurant on ens serveixen uns segons plats calents i abundants. Ben dinat, passegem una mica pel poble. Continuem la nostra ruta, direcció a la muntanya d'Espot i, després, cap a l'aparcament de Sant Maurici. Pràcticament despoblat, ens sorprèn veure dues dones que sembla que vagin a emprendre el camí muntanya amunt, tot i l'hora que és. Comença a marxar el sol.

Estem rebentades, més mentalment que no pas físicament, i decidim acabar aquí la nostra jornada. Crèiem que la tornada seria relaxada, però entre Llavorsí i Rialp ens enduem un bon ensurt: un grup de cabres està al mig de la carretera! Degut a la poca llum i a que es troben just després d'un revolt, fem una frenada forçada. Sortim il·leses, tant nosaltres com les cabres que ni s'immuten. Finalment i, després de recórrer 160 kilòmetres, aparquem el cotxe. Demà serà un altre dia.