dissabte, 10 de desembre de 2011

Ruta: Baix Pallars - Caregue


Quarts de nou del matí, menys tres graus de temperatura i el cotxe completament congelat. Un cop més. Comencem el dia animades: és l'últim dia aquí i tenim ganes d'acabar-ho tot.

Comencem la jornada anant al municipi més baix de la comarca: Baix Pallars. Comencem bé: a causa del camí no podem arribar a un refugi i una ermita de Baén. Per sort, a Gerri de la Sal, tot i el gel, podem arribar a tots els llocs que tenim a l'agenda. Cal destacar que ens enamorem del passeig cap al Monestir de Santa Maria.

Peramea
Enfilem cap a Peramea: poble de visita obligatòria. Rodejat de prats, el poble medieval està molt ben conservat. Ens fa gràcia trobar-hi una parella fent fotos. Tornem cap a la carretera principal, on, abans d'entrar a un túnel, agafem la carretera vella per poder fer fotos a la Mare de Déu d'Arboló. Ens apuntem fer l'excursió fins l'ermita quan tinguem més temps.

Agafem un altre trencall, aquest cop cap a Estac. La carretera se'ns fa eterna. Quan hi arribem veiem que té més encant del que pensàvem. Tirem enrere i ens dirigim a Montardit de Baix. 

Tornafort des de Soriguera
Seguim direcció a Sort, on agafem el trencall cap a Tornafort. Primer anem, però, a Malmercat. Abans d'arribar-hi veiem una zona nevada, es nota que estem a la part obaga de la muntanya. També ens creuem amb una màquina llevaneu, que ha tirat sal per la carretera. Després de la ràpida parada, reculem i agafem el desviament cap a Tornafort, un altre poble encisador. 
Cavalls de camí a Soriguera
Des d'aquí tirem cap a Soriguera. Al mig de la carretera ens trobem amb uns cavalls que ens obstaculitzen el pas. Intentem avançar, molt a poc a poc, entre dos però un d'ells, enlloc d'apartar-se, s'acaba de posar al davant del cotxe. La pilot es posa nerviosa, no porta bé això de trobar-nos animals tant grans tant a prop del vehicle. Mentrestant, la copilot aprofita per fer unes fotos als animals. Al cap d'uns instants els cavalls s'aparten i podem seguir. Soriguera ens observa des de la muntanya. 

Arribem al Port del Cantó, on agafem la carretera direcció la Seu d'Urgell i Andorra. No anirem pas tant lluny nosaltres, ens quedem al despoblat de Santa Creu, entre Llagunes i Rubió. El lloc és molt interessant, però anem a contrarellotge, molt per fer en poc temps, per tant deixem per més endavant fer la visita com Déu mana. 

L'església de Rialp
L'estable de Surp
Anem a Sort, on fem una ruta per diferents punts d'interés del poble. I tornem a endinsar-nos a la comarca. Anem a Rialp, visitem la vila closa i les restes del Castell. Que, tot i que una dona ens ha dit que està "aquí al costat", hem acabat dalt de la muntanya. Sortint del poble, agafem la carretera a Caregue i Surp, les pròximes escales del dia. Després de creuar el primer poble, seguim una pista per anar a trobar la Mare de Déu de la Muntanya, que com el nom indica, està al mig d'una d'elles, des d'on hi ha unes vistes impressionants. Fem més fotos. El camí cap a Surp, se'ns fa molt més curt del que pensavem, sobretot després d'haver anat a Caregue. Surp ens sorprèn: en una casa que dóna a la carretera que creua el poble, hi ha unes vaques. Sí, han convertit una casa de tres pisos del mig del poble en un corral. Seguim aquesta carretera i visitem l'església de Sant Iscle i Santa Victòria. 

Mare de Déu de la Montanya de Caregue
De nou a la carretera principal, tirem amunt cap a l'eterna assignatura pendent: Llavorsí. Després d'haver-hi passat cada dia, per fi hi parem. Fem una volta pel poble i tornem cap a Sort a fer les últimes fotos de dia. Tot i la brevetat de la jornada, hem fet 260 kilòmetres més. Estem contentes, tot i l'inici desastrós, la setmana, al final, ha donat molt de sí. 

divendres, 9 de desembre de 2011

Ruta: Tavascan - Baiasca



La Pleta del Prat, Tavascan

Quarts de nou del matí, menys tres graus de temperatura i el cotxe completament congelat. Una altra vegada. La ruta prevista promet ser interessant: deixem enrere les valls d'Àneu i ens endinsarem a les valls de Cardós i Farrera. Amb uns entrepans, plàtans i xocolatines a la bossa, comencem la jornada. D'una tirada anem fins a Tavascan i seguim la carretera fins l'estació d'esquí: primera parada. El bon temps fa que només trobem una mica de gel en alguna zona, la neu queda relegada als cims de les muntanyes més altes. 

Després de parar a Tavascan, seguim cap a Lladorre, on fem una parada ràpida. A Lladrós, evitant un carreró ple de gats, pujem caminant fins a l'església. Construïda al punt més alt de la vila, té unes grans vistes. Seguim. La pilot aprofita el desviament de Boldis Jussà i Boldis Sobirà per explica a la copilot que "jussà" significa "sud" i "sobirà", "nord". 

Vistes a la vall des de l'església de Lladrós
Ens desviem de la carretera principal per anar cap a Esterri de Cardós, pujant abans a 
Ginestarre. Les ermites d'aquestes dues poblacions es troben a un extrem dels pobles, 
El primer gos del dia
estan molt ben conservades i tenen vistes a tota la vall. Sortint d'Esterri, un gos ens obstaculitza el pas: està assegut al mig del camí i no té intenció de moure's. Ens veiem  obligades a enredar-lo tirant-li una pedreta perquè la vagi a buscar, amb la mala sort que la pedra cau molt aprop del gos. Sort que no li va caure a sobre! De camí a la carretera principal, fem una parada ràpida a Arròs de Cardós, on un gos curiós ens segueix. 

Ja a la carretera principal ens dirigim a Ribera de Cardós. Des d'aquesta població divisem unes cases i una església dalt d'una muntanya. Intrigades, preguntem de quin poble es tracta: és Surri. Ens apuntem anar-hi més endavant. Fem les fotos a l'església de Santa Maria de Ribera de Cardós i deixem el poble. 

Surri des de Ribera de Cardós
Ara ens dirigim a Àreu, concretament anem fins al Museu de la Fusta. El lloc és impresionant i les vistes encara més. Ens sorprèn l'església de La Forga: a través d'una volta, s'accedeix a un porxo amb vistes a la vall, on hi ha la porta d'accés al temple. 

Tot i que teníem previst anar fins al Pla de Boet, com que una ja hi ha estat i coneix el camí, decidim deixar-ho per quan faci més bon temps i tinguem un vehicle més adient al terreny. Així doncs, després de parar a Àreu i fer una mini volta al poble, anem carretera avall fins a Alins, on fem una altra ràpida parada. 

A Ainet de Besan veiem un rètol per anar a Buiro, és una pista però tot i així l'agafem. No vindrà d'una altra! Després d'uns quants kilòmetres el camí empitjora i decidim fer mitja volta. Veiem un cartellet que indica que en 5 minuts s'arriba a la Borda de Cometa i en 30 al Pla de Buiro. Fem la primera miniexcursió, però el camí és massa difícil pel calçat que portem com per arribar al Pla. Intentarem arribar-hi des d'un altre camí. 

Cavalls al desviament
Just davant del poble d'Araós hi ha un desviament per arribar a les Bordes de Virós. L'agafem. Després d'uns quants kilòmetres ens trobem, per sorpresa, un desviament per arribar al Pla de Buiro, els cavalls que hi ha ens miren un moment i segueixen pasturant tranquil·lament. Aquesta pista està en més bon estat que l'anterior. Som optimistes. Quan hi arribem ens quedem sense paraules: el lloc és impresionant! Des d'aqui es veu la Pica d'Estats ben nevada. Hi ha uns contrasts de colors preciosos i, evidentment, aprofitem per fer fotos de tot. Seguim les indicacions i arribem a l'ermita de les Santes Creus, un temple que només es diferencia d'una borda per la finestreta rodona sobre l'altar. Feia dos dies que patíem per si la passàvem de llarg, no recordàvem on es trobava i ara ja la tenim al davant!

Cabana i borda de Miquel, de Bordes de Buiro, amb la Pica d'Estats al fons
Desfem la pista fins al desviament i seguim la carretera fins a les Bordes de Virós. En no res hi arribem i trobem que també és un lloc fantàstic. Punt de partida de vàries excursions pel Bosc de Virós i els dels voltants, té panells informatius i una bona àrea d'esbarjo. Ens trobem amb dues famílies preparant-se el dinar. La canalla ens observa encuriosida mentre fem fotos. Apuntat queda fer-hi una barbacoa quan hi tornem més endavant.

D'una tirada ens plantem a Burg, on preguntem per arribar a les Bordes. El primer que ens diuen és que no són de la zona, però els preguntem igualment ja que potser ja hi han estat i ens poden indicar el camí. Comencem a parlar i ens acaben explicant tot el que podem veure a la vall i com arribar-hi. Sort que no eren d'allà! Això sí, ens diuen que el camí pot estar molt malament i que amb el cotxe que portem potser no podrem passar. Ens sentim ofeses: el nostre cotxe ha passat per moltes pistes aquests dies i de totes n'ha sortit victoriós! (Som fans de la frase "una retirada a tiempo es una victoria").

Farrera des a l'inici de la pista
Pugem a Farrera, des d'on comença la pista. Al ser ampla ens permet anar esquivant els sotracs i xaragalls. En alguns moments anem molt lentes, però anem tirant. Realment crèiem que el camí seria pitjor. En un moment donat després d'un revol tancat ens trobem 
Les vaques i vedells a la tornada
unes quantes vaques i vedells. Creiem que entre dues podrem passar, lentament ens hi acostem i les vaques, molt llestes elles, s'acaben apartant. Al següent revolt ens surt un gos del no res. Ens enduem un bon ensurt, però a l'anar tan lentes queda en no res. Quan per fi arribem a les Bordes, quedem bocabadades. El lloc és impresionant: hi ha vàries edificacions, una d'elles habitada i la resta en millor o pitjor estat, l'esplanada té unes vistes indescriptibles i hi ha uns cavalls pasturant i unes vaques més enllà.

Seguim pista amunt en busca d'un famós mirador. Quan hi arribem, ens quedem sense paraules. Fem fotos per crear panoràmiques i, fins i tot, fem una sessió de fotos al nostre petit cotxe urbà digna del millor 4x4. Seguim el camí intentant arribar a una petita vall, la pista empitjora massa i decidim fer mitja volta. De tornada ens tornem a topar amb les vaques, del gos ni rastre.

Església de Sant Roc
De nou a Farrera, creuem el poble per anar a Alendo. Ens sorprèn que per sortir de la vila haguem de passar per una volta que hi ha als peus del campanar de l'esglèsia. El camí a Alendo ens sembla una autopista en comparació a la pista de la que venim. Una parada ràpida i a refer el camí direcció Tírvia.

A Tírvia, una amable família ens dóna les indicacions per arribar a la petita ermita que busquem. Ja amb l'estómac al seu lloc, la conductora dina mentre la copilot fa les fotos pertinents. Encara queda una mica de sol i aprofitem per anar als dos pobles que ens han quedat pendents de la llista d'ahir: Baiasca i Arestui. L'excursió és un fracàs, ja que a molts dels llocs hi haurem de tornar amb el bon temps; la pista és gelada i amb neu en alguns revolts, entre els quals la copilot és qui aprofita per dinar. Acaba aquí la nostra ruta, després de 230 km, estem esgotades.

dijous, 8 de desembre de 2011

Ruta: Port de la Bonaigua - Escaló


El cotxe gelat
Quarts de nou del matí, menys tres graus de temperatura i el cotxe completament congelat. Hora de començar una nova ruta. Reprenem la recerca de l'ermita de la Mare de Déu de les Ares. Anit ens van explicar on es troba, sembla que ahir anàvem ben encaminades. Després d'unes voltes, aconseguim trobar-la: no era tant difícil i, fins i tot, una de nosaltres ja hi havia estat! Durant el camí, hem trobat el Refugi del Gerdar de casualitat. Perfecte!

De baixada del Port de la Bonaigua, ens endinsem cap al Bosc de la Bonaigua i, més tard, cap al Bosc del Gerdar. Aconseguim arribar a l'aparcament del Callau que, tot i que crèiem que no el trobaríem, ha resultat molt més senzill del que pensàvem. Punt de partida de moltes excusions, té un panell informatiu on veiem que tenim la Mata de València just al nostre davant!

Vistes des del Port de la Bonaigua
Reculem cap a l'ermita. Volem calcular exactament a quants kilòmetres està des del desviament de Sorpe. També fem el càlculs necessaris per conèixer les distàncies fins a l'aparcament del Callau. Aparcades al Port de la Bonaigua és el moment perfecte per menjar un plàtan i una xocolatina.

Tirem milles avall, fins a València d'Àneu, on intentem trobar el camp de tir, però després de passar per molts camps i trobar-nos el pas barrat per una bassa d'aigua, decidim deixar-ho estar. Insistim en la necessitat d'un 4x4.

Les vaques d'Aurós
Ens dirigim a Esterri d'Àneu des d'on enfilem cap a Cerbi. De camí, parem a observar l'esglèsia d'Unarre: les vistes són magnífiques. Més amunt, des de la carretera veiem dues ermites, tirem endavant i la carretera ens hi deixa al costat. No sabem on som ni de quines capelles es tracta. Afortunadament un bon pastor ens en fa cinc cèntims i averigüem que som a Aurós i que una d'elles és privada. Deixem passar el pastor i les vaques i seguim muntanya amunt. En un trencall per anar a Sant Beado algú ha pintat un "4x4" al cartell, li fem cas i seguim cap al poble. A Cerbi deixem el cotxe a l'aparcament de l'entrada: només podem seguir a peu. Visita fugaç al poble i veiem que per anar a San Beado caminant calen 55 minuts. Ho deixem per més endavant.

Ja de baixada, ens desviem cap a Gavàs: un altre poble ple de gats, església imponent i vistes a la vall. Quan estàvem a punt de fer mitja volta, veiem el cartell de la formageria que estàvem buscant. Ens hi arribem: una mica més i tornem a Unarre caminant!

Santa Maria d'Àneu al fons
De nou al cotxe, conduim fins al desviament d'Esterri cap a Escalarre. Parada tècnica a fer fotos a una ermita preciosa i agafem el camí que ens porta cap a la Mollera. Hi descobrim un parell de búnquers. No podem seguir, reculem i ens desviem pel trencall que havíem vist per anar a Santa Maria d'Àneu. Al parar a fer unes fotos a mig camí, un gos s'ens acosta i, al arrencar de nou, comença a córrer al costat del cotxe! És una pena que la càmera de vídeo no tingués bateria, l'escena era digna de quedar immortalitzada: un gran gos blanc corrent per un camp verd i controlant que el cotxe contra el que competeix no l'avanci.

La Mollera
De nou a Esterri. Parem a dinar. Després d'uns entrepans calents i una pausa al solet, ens posem les piles. Fem la ruta prevista i anem a la Guingueta d'Àneu. Fem una altra parada a la Mollera, aquest cop a un dels miradors del costat de la carretera, i fem unes fotos a uns ànecs coll-verd. Un cop a la Guingueta, creuem el pont i gaudim de la posta de sol i els reflexes. Veiem dos búnquers més i ens apuntem per la pròxima fer, ni que sigui un trosset, la Línia P. 

La difícil carretera a Escart
A contrarellotge perquè comença a haver-hi poca llum per fer fotos, ens dirigim a Escart. Al·lucinem amb la carretera i encara més en veure el camí a l'església de la Mare de Déu de la Roca. No sabem si deixar-ho per més endavant o simplement no anar-hi mai: és un caminet massa difícil per nosaltres. Refem la difícil carretera i ens dirigim a Escaló. Des de la carretera es veu Sant Pere de Burgal, fem fotos, ens apuntem fer l'excursioneta quan tinguem temps.

A Escaló, la copilot obliga a la conductora a baixar del cotxe i estirar les cames. Fem una volta pel poble, tot explicant, la primera a la segona, què és una vila closa i què té d'especial aquesta població. Ha valgut la pena aquesta merescuda pausa. Tornem al vehicle i matem aquí la recera per avui, després d'haver fet 170 km. Estem contentes de com ha anat la jornada.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Ruta: Alòs d'Isil - Espot

Comença el día a les 8 del matí: massa d'hora per ser al Pallars. La temperatura és d'un grau positiu i ens dirigim cap a un dels punts més alts de la comarca: Alòs d'Isil. Parem a Sort a comprar municions pel dur dia que ens espera i ens crida l'atenció no poder accedir al supermercat degut a la llarga cua que, ja de bon matí, espera a que obri la loteria.

Enfilem amunt i, després de sortejar les obres d'Esterri d'Àneu, ens toca pujar per la carretera de curves vella fins a la serradora d'Alòs. L'emoció del moment ens condueix a la plaça del poble, on aparquem i veiem l'església i un cartell informatiu que ens permet descobrir nous indrets d'interès pel nostre projecte. Redirigim la nostra ruta fins a la Serradora, primera parada de moltes. Fa vent i plou. Patirem.

Si hem arribar fins aquí d'una tirada, ara toca tornar aturant-nos arreu. Segona escala: Isil. Parem al poble a recollir informació i, posteriorment, ens dirigim a l'església romànica de Sant Joan on ens adonem que no data del segle XII, com teníem registrat, sinó que es va construir entre els segles XI i XIII.

Seguim avall i, intentant accedir al poble d'Àrreu, ens trobem perdudes pels carrerons de Borén on amb prou feines passa el nostre petit cotxe, tancant els retrovisors en algunes ocasions. Prova superada: cap ratllada! Tot i així, sortim pensant: "Això sí que és un poble amb encant!"

Borén
Agafem la carretera cap a Sorpe obstinades en trobar l'encreuament que ens porti fins a Àrreu. Hi arribem sense senyals del poble i decidim recular. Un pagès ens indica com arribar fins a l'ermita de la Mare de Déu d'Àrreu. S'ha de deixar el cotxe en una esplanada a peu de carretera, que és més un mirador que altra cosa, i pujar-hi caminant. Al veure com és el camí i vestides de senyoretes, decidim deixar-ho per quan faci més bon temps.


La vall amb Borén a primer terme
Àrreu, des de la carretera
Veiem el primer raig de sol del dia, que amagant-se rere una muntanya, il·lumina la vall. Fem unes fotos del paisatge i tornem a pujar al cotxe. No ens donem per vençudes i refem el camí cap a Isil en busca d'un camí que ens porti a Àrreu. Parem al pont romànic i comencem a fer fotos al que creiem que és l'ermita. Un cartell ens informa que un caminet porta al poble a peu en una hora i quart. El temps no acompanya, segueixen caient quatre gotes, i volem arribar-hi en cotxe. Seguim camí d'Isil i veiem l'arc de Sant Martí confós entre el cel blau i el núvol gris que sembla que ens persegueix.

Un bon home d'Isil ens explica, entre rialles, que per anar a Àrreu la gent deixen el cotxe a Isil perquè descansi i hi van caminant. Definitivament hi anirem a la primavera.

Tornem cap a Sorpe i aquest cop sí que ens hi endinsem a la recerca d'informació. Després de la breu parada, agafem la carretera principal, direcció al Port de la Bonaigua. Al cap d'un kilòmetre trobem un desviament que suposem que ens portarà fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Ares. A 100 metres veiem que és arriscat tirar endavant amb el cotxe, queda anotat tornar-hi amb un 4x4.

Al no saber del cert si és el camí correcte, seguim durant dos kilòmetres més, però dessistim. Donem la volta com podem i ens dirigim cap a Son. Trobem un espai de frenada d'emergència i, tenint en compte la gana que tenim, el considerem el lloc ideal per fer un mos: plàtan amb xocolata!

Vall d'Àneu des de la parada d'emergència
Si no fos per l'afluència de vehicles i de revolts que hi ha a la carretera, seria el lloc ideal per parar a fer més fotos. Seguim. Ens sorprèn la majestuositat del conjunt monumental de la vila de Son, que visualitzem força abans d'arribar-hi. Parem al poble i ràpidament ens dirigim cap a Jou.

Només arrencar el cotxe ens creuem amb sis toros controlats per quatre pagesos i dos gossos. Ens apartem com podem i lentament aconseguim seguir endavant sanes i salves. Sortim del poble.

Cavalls obstaculitzant el pas
Trobem un cartell que porta a un centre que no saben què és exactament i que queda a 1,5 kilòmetres del poble. Hi anem directes. Justament quan el comptakilòmetres marca que ja hem fet els 1,5 kilòmetres, ens trobem uns quants cavalls que obstaculitzen la carretera. No divisem el centre enlloc. Esquivem els cavalls com podem i seguim per la carretera. Quan finalment arribem, descobrim que és un lloc molt interessant a tenir en compte. Aprofitem per recol·lectar informació. En marxar, la pluja fina s'ha convertit en aigua-neu.

Camí del refugi Pla de la Font
Camí de Jou ens trobem de cop amb una avetosa i dubtem si estem en plena Mata de València. Mirem mapes però no ens queda clar. Fem fotos per si de cas. Seguim endavant i trobem un desviament cap al Refugi del Pla de la Font. Com que no ens ve dels vuit kilòmetres que marca el cartell, hi anem directes. Canvia el camí: d'asfalt passem a terra, amb gel inclòs. Després de dotze kilòmetres aconseguim arribar a l'aparcament, des d'on les vistes són impressionants i es divisa el refugi descansant a la muntanya. Provem el Twitter i funciona! Ja tenim un altre entreteniment per afegir a la nostra llista!

Ja de baixada, se'ns creua pel camí un esquirol i parem emocionades, tot intentant fer-li una foto. Missió fallida: l'esquirol s'ha enfilat més ràpid del que hem trigat nosaltres en sortir del cotxe. Tirem milles, és tard i hi ha gana. Un parell de kilòmetres més endavant no aconseguim esquivar unes pedres i hem de baixar del cotxe per comprovar que estigui tot bé. Aprofitem per agafar el pa del maleter, que acompanyem amb xocolata. Seguim camí de Jou.
Pantà de la Torrassa, des de la carretera de Jou
Finalment hi arribem i fem una parada ràpida. No ho dubtem ni un segon: a Espot dinarem com toca, ja ens hem menjat mitja barra de pa.

L'església d'Espot
Per fi! Arribem a Espot, un poble que gairebé ens sembla una ciutat, i trobem un petit restaurant on ens serveixen uns segons plats calents i abundants. Ben dinat, passegem una mica pel poble. Continuem la nostra ruta, direcció a la muntanya d'Espot i, després, cap a l'aparcament de Sant Maurici. Pràcticament despoblat, ens sorprèn veure dues dones que sembla que vagin a emprendre el camí muntanya amunt, tot i l'hora que és. Comença a marxar el sol.

Estem rebentades, més mentalment que no pas físicament, i decidim acabar aquí la nostra jornada. Crèiem que la tornada seria relaxada, però entre Llavorsí i Rialp ens enduem un bon ensurt: un grup de cabres està al mig de la carretera! Degut a la poca llum i a que es troben just després d'un revolt, fem una frenada forçada. Sortim il·leses, tant nosaltres com les cabres que ni s'immuten. Finalment i, després de recórrer 160 kilòmetres, aparquem el cotxe. Demà serà un altre dia.